Avui us explicaré una faula:
L´Ona era una mona que vivia en un paratge “meravellós”, on tot era planer i res li mancava, ella tenia el que molts de la seva espècia haurien dit “de tot” saltava pels arbres i es penjava donant salts sense parar, les hores i els dies passaven sense adonar-se, mentre el temps corria precipitat,... en tot i això, ella sentia una buidor, sentia que quelcom li mancava..
Un dia va sentir la necessitat d’explorar altres mons, de saber que hi havia mes enllà de tots aquells verds paratges, saber si es podia relacionar amb altres animalons que compartissin altres espais i saltar per branques mes altes, d´ arbres de diferents espècies.......... i un bon dia va donar el pas.
L´Ona s’endinsa en un món nou que li duria moltes novetats, investigant, investigant, va poder veure que els arbres, més enllà d´on ella havia viscut, eren pràcticament iguals, potser alguns més alts i altres més petits però tots eren iguals d’avorrits.
Més un dia quan ja no buscava res perquè res l’entusiasmava de cop i volta es va trobar un roure, un arbre fort i valent un arbre ple de vida on els ocells s’hi posaven a cantar, es diria que era un roure feliç, que el seu tronc era fort i les seves arrels potents i decidides.
Mica en mica ella s’hi va acostar per observar amb cura la seva fortalesa i ell la va convidar a pujar a les seves branques, i la va convidar a que proves de saltar de branca en branca, li va treure la por, la va encoratjar i la va fer sentir bé amb ella mateixa i així la mona Ona mica en mica va sentir que aquell arbre era el que ella necessitava, un arbre ple de vida on poder voltejar i saltar, que tingues cura de la seva felicitat i amb qui poder compartir moltes hores.
Des d’aquell instant el roure i la Ona van formar un tàndem especial, on hi regnava el bon humor i la felicitat.
-----------------------------------
“Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”
Rabindranath Tagore.
L´Ona era una mona que vivia en un paratge “meravellós”, on tot era planer i res li mancava, ella tenia el que molts de la seva espècia haurien dit “de tot” saltava pels arbres i es penjava donant salts sense parar, les hores i els dies passaven sense adonar-se, mentre el temps corria precipitat,... en tot i això, ella sentia una buidor, sentia que quelcom li mancava..
Un dia va sentir la necessitat d’explorar altres mons, de saber que hi havia mes enllà de tots aquells verds paratges, saber si es podia relacionar amb altres animalons que compartissin altres espais i saltar per branques mes altes, d´ arbres de diferents espècies.......... i un bon dia va donar el pas.
L´Ona s’endinsa en un món nou que li duria moltes novetats, investigant, investigant, va poder veure que els arbres, més enllà d´on ella havia viscut, eren pràcticament iguals, potser alguns més alts i altres més petits però tots eren iguals d’avorrits.
Més un dia quan ja no buscava res perquè res l’entusiasmava de cop i volta es va trobar un roure, un arbre fort i valent un arbre ple de vida on els ocells s’hi posaven a cantar, es diria que era un roure feliç, que el seu tronc era fort i les seves arrels potents i decidides.
Mica en mica ella s’hi va acostar per observar amb cura la seva fortalesa i ell la va convidar a pujar a les seves branques, i la va convidar a que proves de saltar de branca en branca, li va treure la por, la va encoratjar i la va fer sentir bé amb ella mateixa i així la mona Ona mica en mica va sentir que aquell arbre era el que ella necessitava, un arbre ple de vida on poder voltejar i saltar, que tingues cura de la seva felicitat i amb qui poder compartir moltes hores.
Des d’aquell instant el roure i la Ona van formar un tàndem especial, on hi regnava el bon humor i la felicitat.
-----------------------------------
“Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”
Rabindranath Tagore.
2bis.jpg)
