Una petita faula !!!!!!

Avui us explicaré una faula:

L´Ona era una mona que vivia en un paratge “meravellós”, on tot era planer i res li mancava, ella tenia el que molts de la seva espècia haurien dit “de tot” saltava pels arbres i es penjava donant salts sense parar, les hores i els dies passaven sense adonar-se, mentre el temps corria precipitat,... en tot i això, ella sentia una buidor, sentia que quelcom li mancava..

Un dia va sentir la necessitat d’explorar altres mons, de saber que hi havia mes enllà de tots aquells verds paratges, saber si es podia relacionar amb altres animalons que compartissin altres espais i saltar per branques mes altes, d´ arbres de diferents espècies.......... i un bon dia va donar el pas.

L´Ona s’endinsa en un món nou que li duria moltes novetats, investigant, investigant, va poder veure que els arbres, més enllà d´on ella havia viscut, eren pràcticament iguals, potser alguns més alts i altres més petits però tots eren iguals d’avorrits.

Més un dia quan ja no buscava res perquè res l’entusiasmava de cop i volta es va trobar un roure, un arbre fort i valent un arbre ple de vida on els ocells s’hi posaven a cantar, es diria que era un roure feliç, que el seu tronc era fort i les seves arrels potents i decidides.

Mica en mica ella s’hi va acostar per observar amb cura la seva fortalesa i ell la va convidar a pujar a les seves branques, i la va convidar a que proves de saltar de branca en branca, li va treure la por, la va encoratjar i la va fer sentir bé amb ella mateixa i així la mona Ona mica en mica va sentir que aquell arbre era el que ella necessitava, un arbre ple de vida on poder voltejar i saltar, que tingues cura de la seva felicitat i amb qui poder compartir moltes hores.

Des d’aquell instant el roure i la Ona van formar un tàndem especial, on hi regnava el bon humor i la felicitat.

-----------------------------------

“Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”
Rabindranath Tagore.

º> Al matí.

Ara, els matins, per anar a treballar em trasllado caminant fins a la estació, aquest moment i recorregut em porta sensacions diferents que mai hagués pensat.

Tot surtin de casa ja sento l’aire fresc del matí a la cara, m’envolta d’una gran sensació de frescor, és com un lífting, sento com la meva pell reacciona i s’estira és com si volgués absorbir tota la frescor que li arriba. Són les 7,30 del matí i la gent no ha sortit de casa, els carrers estan buits, sento con una llibertat que em fa sentir bé, tan sols els jardiners estan en actiu, regant i netejant els parterres de plantes com si maquillessin la ciutat per estar bonica.

El quiosc de diaris és obert, el venedor posa en ordre les revistes i premsa, aquesta que ens durà les noves noticies, quasi sempre poc esperançadores i plenes de detalls que ens fan la vida complicada i reporten cert desconcert.

Pel camí he de creuar un parc, en ell hi ha flors que em donen alegria, n’hi ha de grogues i morades, petites i grans, totes elles formen una genial catifa que en trepitjar em donen calidesa i fan les meves passes mes lleugeres. L’olor de gespa mullada per la rosada del matí fa despertar els meus sentits.

Em vaig endinsant a la ciutat i poc a poc la gent va sortint al carrer, les botigues obren portes i l’activitat comença. Ja m’acosto a la estació, es nota pel seguit de persones que van amunt i avall i que fan que prengui consciencia del ritme frenètic de la ciutat.

Arriba el tren, sec al costat de la finestra tot gaudint durant el recorregut dels espais verds de Collserola, admirant la seva verdor.

Mes tot acaba en entrar en un túnel, tot s’esvaeix davant meu , entro en la foscor, en cada estació hi ha un seguit de gent amuntegada esperant pujar per poder arribar a temps als seus llocs de destinació. I aquí acaben les meves agradables sensacions per començar altres que no són menys importants però que no són ja iguals, d’aquestes en parlarem un altre dia.

Una abraçada.