Totalment d´acord !!!

Avui al Ara he llegit aquest article d´en Carles Capdevila, que comparteixo totalment.

"Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües. Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara."

Mes indignant encara !!

http://www.youtube.com/watch?v=Geg_6Xoy04s&feature=player_embedded

Indignant !!!!! es que nomes ha canviat de color, enlloc de ser grisos son blaus però la contundència amb la que actuen es la mateixa del passat.

Perquè els mossos son tan agressius? Perquè no saben moderar els seus actes? Es la porra que els fa sentir-se superiors? amb poder de fer el que els hi sembli recolzats pel fet de pertanyia al cos que pertanyen?

....algú veu persona alguna que actuï amb la mateixa moneda?...jo no!!!!....algú veu persona alguna que faci quelcom per merèixer aquesta contundència?....jo no!!!!...algú veu persona alguna que els provoqui?......jo no!!!!......doncs perquè fan la seva feina d’aquesta manera tan brutal, abusant del poder ?....doncs, això encara m’indigna molt mes que tot el que s’està reivindicant a la Plaça, perquè si no ens sabem respectar uns als altres mai, absolutament mai farem les coses be........

Creieu que si no hagués hagut la Champions pel mig això s’hauria produït?.......soc culè però no puc entendre aquesta maniobra en favor dels seguidors (ens utilitzen com excusa) Barcelona es prou gran com per trobar un altre lloc per celebrar-ho......no es posa una pantalla a Arc del Triomf ? doncs traslladeu l’afició cap allà, porteu els mitjans de comunicació allà i veureu com la gent hi anirà per tal de sortir per la tele i no seran a Canaletes.

Espero i confio que el govern de CIU (a qui jo he votat) sàpiga posar les coses al seu lloc i escolti tot el que s’ha dit, s’ha demanat i es necessita i així evitarà aquestes situacions que els hi representa tan incomodes.

Espero prenguin nota els polítics !!!

Qui som a l’Acampada de Barcelona? Som gent que hem vingut lliurement i de forma voluntària, que després de la manifestació del 15 de Maig hem decidit seguir estar juntes i junts i ser cada vegada més en la lluita per la dignitat. No representem a cap partit ni associació. Tampoc ningú ens representa. Ens uneix el malestar per unes vides precàries per les desigualtats, però sobretot ens uneix una vocació de canvi. Estem aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics. Ens sentim trepitjats per l’economia capitalista, i ens sentim exclosos del sistema polític actual, que no ens representa. Apostem per una transformació profunda de la societat. I sobretot apostem perquè sigui la pròpia societat la protagonista d’aquest canvi. Creien que estàvem adormits. Que ens podien seguir retallant els drets sense que oposéssim resistència. S’equivocaven: estem lluitant i seguirem lluitant –pacíficament però amb determinació- per la vida que tots i totes mereixem. Hem aprés del Caire, d’Islàndia, de Madrid. Ara toca estendre la lluita i prendre la paraula.

Un dia genial !!!!

Avui he rebut un correu que m´ha agradat molt, per això el vull fer extensible :

"

No tinc veu… Però en qualsevol cas tampoc tinc paraules! És un dia tan feliç!

El triomf d’una manera d’entendre l’esport, la vida, les relacions entre les persones, una manera de treballar..

S’enfrontaven davant de 450 milions de persones:

El Barça contra el madrid

Unicef contra una casa d’apostes

Mourinho contra Pep Guardiola

Cristiano “novalgo” contra Messi

Cantera contra cartera

Humilitat contra prepotència

Catalunya contra espanya

Nike contra adidas

Bones maneres contra males arts

I tot això vist a tot el món,

Avui hi ha una aureola de felicitat que s’apodera de tots els catalans traient el millor de cadascú,

Visca el Barça i Visca Catalunya!

El perque de tot plegat !!!

Un mal negocio
>
> David García | 03/08/2010 - 10:32 horas – La Vanguardia - Barcelona
>
> El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde
> a una serie de circunstancias difíciles de explicar.
>
>
> Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90,
> pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a
> cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor
> aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura
> a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal,
> plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El
> independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo
> estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia
> cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que
> tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los
> agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.
>
>
> Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado
> español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la
> desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por
> contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a
> puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone
> ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con
> España. Y aquí, pese a que el discurso economista no entusiasme a ciertos
> colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos
> sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas
> simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural
> muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto
> económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y
> rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a
> Catalunya.
>
>
> Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el
> día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los
> catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
> ¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya
> 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
>
>
> ¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de
> todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
>
>
> ¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta
> per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos
> seguridad social propia?
>
>
> ¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por
> cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
>
>
> ¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los
> trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se
> consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid
> sólo tiene el 4%?
>
>
> ¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel
> de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
>
>
> ¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el
> Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
>
>
> ¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben
> 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que
> sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en
> Catalunya compensa eso?
>
>
> Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones
> identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en
> medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de
> Barajas?
>
> Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre
> 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras
> que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
>
> Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en
> Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a
> aportar el 22% del mismo PIB español?
>
>
> ¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido
> por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€
> por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por
> madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
>
>
> ¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?
>
>
> Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España
> cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos
> españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la
> oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un
> futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para
> a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en
> tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son
> tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?
>
>
> España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico,
> y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su
> leitmotiv nacional.

113è joc literari - Jesus Tibau

Avui he decidit participar en el concurs que cada dimecres propossa en Jesus Tibau al seu bloc, es la meva primera experiencia i he de dir que m´ha agradat espremer el cervell per buscar paraules que no tinguesin la "I", tot i aixì crec haver aconseguit un text suficientment llarg i entenedor del que volia dir, aqui el tenim !!!!!

"Aturada, amb calma,

el temps no passa, ella espera l’amo,

el seu cos esvelt, de ferro blavós,

mostra una acurada faceta desconeguda,

ja que ella sol ser lleugera com el vent,

sol rodolar sense parar per paratges verds plens de natura,

sol pujar munts com gasela tot observant el que l’envolta,

mes ara tot fen gala d’una calma fora del corrent en ella,

espera amb assossec novament ser muntada per poder avançar. "

Retrobament !!!

Anava pensant en les mevas coses quan el tren va arribar, hi havia una gran quantitat de gent a la andana, era una hora puntera, al mati, quan tothom es desplaça cap a la feina.

De cop i volta el tren es va aturar i davant meu varen quedar les portes d’accés… quina sort ¡!! vaig pensar , així podre buscar un raconet per poder sentirme resguardada de la gentada que anava a entrar.

De cop unes mans es creuen amb les meves per premé el botó, ens mirem somriem i finalment decidim qui obre, però quelcom estrany es barreja en aquella mirada.

Un cop dins busco un lloc on no molestar i de sobte sento el meu nom, (?) sorpresa miro al meu voltant buscant una cara coneguda, el meus ulls remenen i remenen la multitud de rostres que en uns metres quadrats es repleguen sense atinar de qui poden ser aquelles paraules, quan de sobte apareix ella………. Ostres ¡!!! Montse ¿?? Ets tu???? ………. Siiiiii em contesta amb una cara de felicitat………. Desprès d’anys de no veure’ns de viure a la mateixa ciutat i de dur vides paraleles pero diferents, un bon dia ens retrobem sota terra, on un munt de persones s’hi repleguen cada dia, cada minut, però aquesta vegada em tingut sort, ens em retrobat quan menys ho esperàvem les nostres vides novament es tornen a creuar, l’amiga de la infancia, de la joventut que les circunstancies em van pendre ara me la tornen, ara ha estat posible el retrobament i en un lloc on sembla imposible que passi.

Des de aquell moment em tornat a reprendre l’amistat , ara tenim un munt de coses que explicar-nos i recordar i això es fantàstic.

Ara tinc molt clar que res queda enterrat en el temps, que tot es posible.

Bon dia Gámbia !!!!

Sabeu que hi ha gent disposada a ajudar als demes? aquí en tinc una mostra.

Son amics meus, tenien una vida tranqui-la, gaudien de les seves feines així com del seu temps lliure que aprofitaven per marxar a la muntanya o canviar d’aires, mes un dia , per unes circumstancies determinades, les seves vides van canviar, ara fa un any que de cop i volta......... a la feina no podien concentrar-se, el cap donava voltes i voltes pensant de quina manera podrien ajudar a algú que era tan llunya, es reunien per consensuar, s’informaven de maneres d’actuar i legalitzar el seu projecte, donaven veus a tort i a dret perquè la gent sabes de la seva existència, perseguien als amics per recaptar les seves ajudes, els temps lliures es van acabar, ara tot donava voltes sobre el mateix, Gàmbia i les seves necessitats !!!

Roba, llibretes, guixos, barrets, jaquetes, joguines, bicicletes, tot, absolutament tot era necessari en aquell racó de món i ells ho sabien, per això es van mobilitzar, i aquí els tenim, incansables i decidits.

Aquest diumenge passat, així com en altres ocasions, han posat la seva paradeta en una fira, mitjançant la qual es donen a conèixer.

He volgut fer un recull d’imatges per mostrar i fer arribar en aquestes dates, ja que es temps de solidaritat i amor, el testimoni de un petit grup de 5 persones entregades a fer feliços als mes necessitats.

Els hi aplaudeixo la iniciativa i els encoratjo a que tirin endavant.

No canvieu mai !!!!.

Bones Festes........ petonsssssssssssssssssss

Una petita faula !!!!!!

Avui us explicaré una faula:

L´Ona era una mona que vivia en un paratge “meravellós”, on tot era planer i res li mancava, ella tenia el que molts de la seva espècia haurien dit “de tot” saltava pels arbres i es penjava donant salts sense parar, les hores i els dies passaven sense adonar-se, mentre el temps corria precipitat,... en tot i això, ella sentia una buidor, sentia que quelcom li mancava..

Un dia va sentir la necessitat d’explorar altres mons, de saber que hi havia mes enllà de tots aquells verds paratges, saber si es podia relacionar amb altres animalons que compartissin altres espais i saltar per branques mes altes, d´ arbres de diferents espècies.......... i un bon dia va donar el pas.

L´Ona s’endinsa en un món nou que li duria moltes novetats, investigant, investigant, va poder veure que els arbres, més enllà d´on ella havia viscut, eren pràcticament iguals, potser alguns més alts i altres més petits però tots eren iguals d’avorrits.

Més un dia quan ja no buscava res perquè res l’entusiasmava de cop i volta es va trobar un roure, un arbre fort i valent un arbre ple de vida on els ocells s’hi posaven a cantar, es diria que era un roure feliç, que el seu tronc era fort i les seves arrels potents i decidides.

Mica en mica ella s’hi va acostar per observar amb cura la seva fortalesa i ell la va convidar a pujar a les seves branques, i la va convidar a que proves de saltar de branca en branca, li va treure la por, la va encoratjar i la va fer sentir bé amb ella mateixa i així la mona Ona mica en mica va sentir que aquell arbre era el que ella necessitava, un arbre ple de vida on poder voltejar i saltar, que tingues cura de la seva felicitat i amb qui poder compartir moltes hores.

Des d’aquell instant el roure i la Ona van formar un tàndem especial, on hi regnava el bon humor i la felicitat.

-----------------------------------

“Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”
Rabindranath Tagore.

º> Al matí.

Ara, els matins, per anar a treballar em trasllado caminant fins a la estació, aquest moment i recorregut em porta sensacions diferents que mai hagués pensat.

Tot surtin de casa ja sento l’aire fresc del matí a la cara, m’envolta d’una gran sensació de frescor, és com un lífting, sento com la meva pell reacciona i s’estira és com si volgués absorbir tota la frescor que li arriba. Són les 7,30 del matí i la gent no ha sortit de casa, els carrers estan buits, sento con una llibertat que em fa sentir bé, tan sols els jardiners estan en actiu, regant i netejant els parterres de plantes com si maquillessin la ciutat per estar bonica.

El quiosc de diaris és obert, el venedor posa en ordre les revistes i premsa, aquesta que ens durà les noves noticies, quasi sempre poc esperançadores i plenes de detalls que ens fan la vida complicada i reporten cert desconcert.

Pel camí he de creuar un parc, en ell hi ha flors que em donen alegria, n’hi ha de grogues i morades, petites i grans, totes elles formen una genial catifa que en trepitjar em donen calidesa i fan les meves passes mes lleugeres. L’olor de gespa mullada per la rosada del matí fa despertar els meus sentits.

Em vaig endinsant a la ciutat i poc a poc la gent va sortint al carrer, les botigues obren portes i l’activitat comença. Ja m’acosto a la estació, es nota pel seguit de persones que van amunt i avall i que fan que prengui consciencia del ritme frenètic de la ciutat.

Arriba el tren, sec al costat de la finestra tot gaudint durant el recorregut dels espais verds de Collserola, admirant la seva verdor.

Mes tot acaba en entrar en un túnel, tot s’esvaeix davant meu , entro en la foscor, en cada estació hi ha un seguit de gent amuntegada esperant pujar per poder arribar a temps als seus llocs de destinació. I aquí acaben les meves agradables sensacions per començar altres que no són menys importants però que no són ja iguals, d’aquestes en parlarem un altre dia.

Una abraçada.

º> Les coses bones, mai venen soles !!!!

Ara farà un any, vaig descobrir una manera de poder aportar quelcom de mi mateixa i en favor de la meva llengua, m’havien parlat d’una activitat , el Voluntariat per la llengua.

Navegant per Internet vaig trobar finalment la web i m’hi vaig apuntar. Al mes d’octubre del 2007 iniciava una etapa que em duria experiències gratificants que m’ajudarien a créixer com a persona i amb la satisfacció de ser útil als demes.

La primera parella lingüística que em va tocar va ser l´Angels, una noia procedent de Madrid però que fa temps viu entre nosaltres i com que no ha tingut necessitat, no s’ha destapat del tot amb el català.

La seva companyia, la seva calidesa, les seves paraules, els seus consells, i sobre tot, les seves ganes d’aprendre, m’han fet sentir-me molt be amb ella, tan es així que no em deixat de renovar la nostra tasca de anar practicant el català, fins al dia d’avui.

Es curiós com de vegades unes coses et porten altres, paral·lelament, el Consorci de Normalització per la llengua, va organitzar un concurs fotogràfic anomenat Enfoca i dispara!!, vaig pensar que tractant-se de un col·lectiu petit seria bo poder participar i comprovar les meves possibilitats en el mon de la fotografia.

El primer problema era escollir la imatge adequada pel tema del concurs i això enseguida em va dur al cap, el Pi d´en Xandri, i una tarda de núvols capritxosos, amb la maquina a les mans, vaig anar cap el Pi i em vaig dedicar a fotografiar-lo per totes bandes, quan ja baixava el sol vaig tornar a casa amb tot el material.

La tria era difícil dons el Pi per si sol ja era bonic, i era una imatge molt vista en molts medis, així que tenia de trobar quelcom que el fes especial, diferent.... finalment vaig optar per un parell que son les que vaig presentar.

El 19 de Juny va finalitzar el curs del voluntariat d´enguany i en la festa de cloenda es va fer l’entrega dels guardons de fotografia...i quina sorpresa va ser la meva quan vaig sentir el meu nom....... era increïble !!!!!

He rebut el 3er.Premi de mans del reconegut fotògraf Joan Serrano i he de reconèixer que m’ha fet una il·lusió molt especial.

De tota aquesta experiència m’emporto dos premis especials, per una banda el de fotografia, que m’anima a seguir en aquesta línea i per altra, la amistat d’una persona excepcional que m’ha aportat i m’aportarà moltes coses positives.

http://www.cpnl.cat/xarxa/cnlvallesoccidental3/noticies.html?ID=1466
http://picasaweb.google.com/vallesoccidental3/FestaDelVoluntariatARipollet

º> Tot recordant Els Supersònics !!!!!

Avui passejant per la ret he trobat aquest article que diu :

Bill Gates, va fer una conferència en què va assegurar que ara començava una segona dècada digital. Gates, que deixarà la presidència de Microsoft, va dir que en aquesta segona dècada digital hi hauria tres eixos clau.

L'un seria la capacitat de gaudir d'experiències audiovisuals d'alta definició gairebé des de qualsevol lloc; l'altre, la capacitat de tots els aparells d'estar connectats entre si per defecte; i l'últim, les noves maneres d'interactuar amb els ordinadors i aparells a través de pantalles tàctils, el reconeixement de veu o la capacitat d'interpretar les imatges.

De cop m’ha vingut al cap la sèrie Els Supersònics, de Hanna Barbera, la recordeu??

Recordo que al·lucinava amb la tecnologia que tenien a casa, aparells domèstics impensables en la època en que la donaven per televisió, tenien una casa robòtica on tot funcionava de forma automàtica era genial, edemes tenien un robot de criada, com m’agradaria tenir-ne una. !!!!! i que em dieu del transport que utilitzaven , volar en naus per l’espai de les ciutats, impressionant, jeje

En pocs anys em vist un munt de canvis al nostre voltant, tot es produeix tan ràpid que mica en mica ens veiem absorbits per els avenços tecnològics i no ens donem ni conta, les noves tecnologies entren en la nostra vida de una forma cautelosa i s´apoderant de nosaltres creant-nos la necessitat de dependre d’elles, qui ara podria prescindir del mòbil ? del ordinador? i altres molts aparells que fan la nostra vida mes còmode i fàcil, però que al mateix temps ens crean una dependència.

Visca el progrés!!! ... però en bona mesura.

º> Una nit de tardor !!!!!

Encara recordo aquell dia de tardor, una nit de dissabte, tot veien la pel·lícula del vespre (Con la muerte en los talones) vas decidir que aquell era un bon moment per néixer.

No va ser un part llarg,, semblava que tots dos sabíem el que teníem de fer i tot va anar de primera, a la matinada del 12 d´ octubre ja eres aquí i jo era la dona mes feliç del mon, tenia entre els meus braços el que jo, havia creat.

Eres un nen ple de salut, cara rodona esgarrinxada per les teves ungletes i amb un bon pes, tot feia indicar que series un nen alt dons ja sobrepassaves la mitjana normal.

La teva infantesa ha sigut molt enriquidora per mi, ensenyar-te a caminar, a parlar, a menjar tot sol, i anar educant-te perquè el dia de demà fossis una persona responsable i madura, amb els teus propis criteris, i segur de tu mateix, ha sigut per mi un repte en el que mai m’hi havia trobat, una gran experiència, que tot i portant el teu propi bagatge, es a dir el teu caràcter, que genèticament havies heretat, hem aconseguit una molt bona tasca.

En caminar i en parlar vas ser un nen avançat, tot indicava que eres molt despert i espavilat i que no tindries problemes en aprendre de tot allò que es posés al teu davant, l´ escola, els pares els amics, la societat, etc. Sempre has sigut una persona assenyada, a vegades, i encara ara, hem sorprenia i sorprèn la teva manera de raonar segons quins temes o problemes, has anat sempre un pas endavant en tot.

Has heretat un bon llegat artístic, recordes que ja de petit vas guanyar diferents concursos de dibuix ?, recordes la festa major de Sanaüja on vas guanyar el premi de pintura en dues ocasions ? i que m´ en dius de les teves dots de poeta ?, els Jocs Florals a l´ escola,... hi havia qui deia que teníem comprat el jurat, s´ en feien creus de que allò es repetís tan sovint, inclòs coincidint en dues ocasions amb el teu germà , tot feia pensar malament,
¡! que feliç hem sentia !¡ , dons jo sabia que tot sortia del vostre interior un interior ric en pensaments, en sentiments i amb expressions inusuals que feien delectí els que us escoltaven. En la meva opinió i ja t´ ho he dit en moltes ocasions, seria una llàstima que no seguissis cultivant aquest do, per lo tant et convido a que continuïs fen poesies, que les guardis al ordinador i qui sap, potser algun dia et pugin fer servei. Exprimeix el teu cervell, no ho deixis.

T’estimo !!!!!!

º> La gatona !!!!

La gatona enroscada al sofà
fa mandretes, mandretes fa
i fen la remolona tot el dia esta.

Ella sap que es privilegiada
per tenir una ma estimada
amb la que es pot sentir acariciada.

La gatona es refrega suau
a qui li transmet pau
i amb carinyo la recull al seu cau.

..........................

º> Primer any blocaire !!!!!

Aficionada a la fotografia, des de feia temps, recopilava imatges al meu ordinador..... aficionada al ordinador, indagava maneres de comunicar-me amb la gent...... fins que finalment vaig descobrir “el mon del blog”.

Observadora por instinto, y un tanto curiosilla, hoy hace un año empecé a indagar la forma en que funcionaba este nuevo mundo y poco a poco, con la ayuda de un buen amigo, nació Punt de Mira ><)))º> , empecé a introducirme en diferentes blogs observando y aprendiendo, ahora me apasiona y permite mostrar mi creatividad, así como aprender de los demás y mejorar día a día en imágenes y presentación.

He aconseguit també contactar amb persones genials, que compartim les mateixes aficions, que tot i estan lluny de mi, cada dia les sento mes a prop i que tot i no coneixent-les físicament, intueixo com son........ i m’agraden.

Establecemos enlaces de amistad especiales que hacen que cada vez que entro en el blog, se convierta en una aventura por saber de vosotros, por observar vuestros trabajos, por opinar y ver opiniones… nunca me hubiera imaginado que esto me seria tan gratificante y todo gracias a VOSOTROS.

Per això i per tot el que m’aporteu tots plegats, vull recordar aquest dia com un dia especial i l’anotaré a la agenda com un ocasió mes a celebrar.

Dicho esto, que quede claro que seguiré aquí presente y que no os despegareis de mi tan fácilmente….. lo siento ¡!!!

Un petonasssssssssssssssssssssssssss

P.D. La imatge que us presento es el Monestir de Sant Cugat, es la primera imatge que vaig penjar al blog i que potser que per molts hagi passat desapercebuda.